FairyTales 版 (精华区)

发信人: Apis (阿拉斯加^^^飘舞者), 信区: FairyTales
标  题: chapter5
发信站: 哈工大紫丁香 (2002年08月07日10:33:16 星期三), 站内信件

                        CHAPTER 5
Next morning, when Huldbrand awoke from slumber, and perceived that
his beautiful wife was not by his side, he began to give way again to
his wild imaginations--that his marriage, and even the lovely Undine
herself, were only shadows without substance--only mere illusions of
enchantment.  But she entered the door at the same moment, kissed
him, seated herself on the bed by his side, and said:
"I have been out somewhat early this morning, to see whether my uncle
keeps his word.  He has already restored the waters of the flood to
his own calm channel, and he now flows through the forest a rivulet
as before, in a lonely and dreamlike current.  His friends, too, both
of the water and the air, have resumed their usual peaceful tenor;
all will again proceed with order and tranquillity; and you can
travel homeward, without fear of the flood, whenever you choose."
It seemed to the mind of Huldbrand that he must be in some waking
dream, so little was he able to understand the nature of his wife's
strange relative.  Notwithstanding this he made no remark upon what
she had told him, and her surpassing loveliness soon lulled every
misgiving and discomfort to rest.
Some time afterwards, while he was standing with her before the door,
and surveying the verdant point of land, with its boundary of bright
waters, such a feeling of bliss came over him in this cradle of his
love, that he exclaimed:
"Shall we, then, so early as to-day, begin our journey?  Why should
we?  It is probable that abroad in the world we shall find no days
more delightful than those we have spent in this green isle so secret
and so secure.  Let us yet see the sun go down here two or three
times more."
"Just as my lord wills," replied Undine meekly.  "Only we must
remember, that my foster-parents will, at all events, see me depart
with pain; and should they now, for the first time, discover the true
soul in me, and how fervently I can now love and honour them, their
feeble eyes would surely become blind with weeping.  As yet they
consider my present quietness and gentleness as of no better promise
than they were formerly--like the calm of the lake just while the air
remains tranquil--and they will learn soon to cherish a little tree
or flower as they have cherished me.  Let me not, then, make known to
them this newly bestowed, this loving heart, at the very moment they
must lose it for this world; and how could I conceal what I have
gained, if we continued longer together?"
Huldbrand yielded to her representation, and went to the aged couple
to confer with them respecting his journey, on which he proposed to
set out that very hour.  The priest offered himself as a companion to
the young married pair; and, after taking a short farewell, he held
the bridle, while the knight lifted his beautiful wife upon his
horse; and with rapid steps they crossed the dry channel with her
toward the forest.  Undine wept in silent but intense emotion; the
old people, as she moved away, were more clamorous in the expression
of their grief.  They appeared to feel, at the moment of separation,
all that they were losing in their affectionate foster-daughter.
The three travellers had reached the thickest shades of the forest
without interchanging a word.  It must have been a fair sight, in
that hall of leafy verdure, to see this lovely woman's form sitting
on the noble and richly-ornamented steed, on her left hand the
venerable priest in the white garb of his order, on her right the
blooming young knight, clad in splendid raiment of scarlet, gold, and
violet, girt with a sword that flashed in the sun, and attentively
walking beside her.  Huldbrand had no eyes but for his wife; Undine,
who had dried her tears of tenderness, had no eyes but for him; and
they soon entered into the still and voiceless converse of looks and
gestures, from which, after some time, they were awakened by the low
discourse which the priest was holding with a fourth traveller, who
had meanwhile joined them unobserved.
He wore a white gown, resembling in form the dress of the priest's
order, except that his hood hung very low over his face, and that the
whole drapery floated in such wide folds around him as obliged him
every moment to gather it up and throw it over his arm, or by some
management of this sort to get it out of his way, and still it did
not seem in the least to impede his movements.  When the young couple
became aware of his presence, he was saying:
"And so, venerable sir, many as have been the years I have dwelt here
in this forest, I have never received the name of hermit in your
sense of the word.  For, as I said before, I know nothing of penance,
and I think, too, that I have no particular need of it.  Do you ask
me why I am so attached to the forest?  It is because its scenery is
so peculiarly picturesque, and affords me so much pastime when, in my
floating white garments, I pass through its world of leaves and dusky
shadows;--and when a sweet sunbeam glances down upon me at times
unexpectedly."
"You are a very singular man," replied the priest, "and I should like
to have a more intimate acquaintance with you."
"And who, then, may you be yourself, to pass from one thing to
another?" inquired the stranger.
"I am called Father Heilmann," answered the holy man; "and I am from
the cloister of Our Lady of the Salutation, beyond the lake."
"Well, well," replied the stranger, "my name is Kuhleborn; and were I
a stickler for the nice distinctions of rank, I might, with equal
propriety, require you to give me the title of noble lord of
Kuhleborn, or free lord of Kuhleborn; for I am as free as the birds
in the forest, and, it may be, a trifle more so.  For example, I now
have something to tell that young lady there."  And before they were
aware of his purpose, he was on the other side of the priest, close
to Undine, and stretching himself high into the air, in order to
whisper something in her ear.  But she shrank from him in terror, and
exclaimed:
"I have nothing more to do with you."
"Ho, ho," cried the stranger with a laugh, "you have made a grand
marriage indeed, since you no longer know your own relations!  Have
you no recollection, then, of your uncle Kuhleborn, who so faithfully
bore you on his back to this region?"
"However that may be," replied Undine, "I entreat you never to appear
in my presence again.  I am now afraid of you; and will not my
husband fear and forsake me, if he sees me associate with such
strange company and kindred?"
"You must not forget, my little niece," said Kuhleborn, "that I am
with you here as a guide; otherwise those madcap spirits of the
earth, the gnomes that haunt this forest, would play you some of
their mischievous pranks.  Let me therefore still accompany you in
peace.  Even the old priest there had a better recollection of me
than you have; for he just now assured me that I seemed to be very
familiar to him, and that I must have been with him in the ferry-
boat, out of which he tumbled into the waves.  He certainly did see
me there; for I was no other than the water-spout that tore him out
of it, and kept him from sinking, while I safely wafted him ashore to
your wedding."
Undine and the knight turned their eyes upon Father Heilmann; but he
appeared to be moving forward, just as if he were dreaming or walking
in his sleep, and no longer to be conscious of a word that was
spoken.  Undine then said to Kuhleborn: "I already see yonder the end
of the forest.  We have no further need of your assistance, and
nothing now gives us alarm but yourself.  I therefore beseech you, by
our mutual love and good-will, to vanish, and allow us to proceed in
peace."
Kuhleborn seemed to become angry at this: he darted a frightful look
at Undine, and grinned fiercely upon her.  She shrieked aloud, and
called her husband to protect her.  The knight sprang round the horse
as quick as lightning, and, brandishing his sword, struck at
Kuhleborn's head.  But instead of severing it from his body, the
sword merely flashed through a torrent, which rushed foaming near
them from a lofty cliff; and with a splash, which much resembled in
sound a burst of laughter, the stream all at once poured upon them
and gave them a thorough wetting.  The priest, as if suddenly
awakening from a trance, coolly observed: "This is what I have been
some time expecting, because the brook has descended from the steep
so close beside us--though at first sight, indeed, it appeared to
resemble a man, and to possess the power of speech."
As the waterfall came rushing from its crag, it distinctly uttered
these words in Huldbrand's ear: "Rash knight! valiant knight!  I am
not angry with you; I have no quarrel with you; only continue to
defend your lovely little wife with the same spirit, you bold knight!
you valiant champion!"
After advancing a few steps farther, the travellers came out upon
open ground.  The imperial city lay bright before them; and the
evening sun, which gilded its towers with gold, kindly dried their
garments that had been so completely drenched.
The sudden disappearance of the young knight, Huldbrand of
Ringstetten, had occasioned much remark in the imperial city, and no
small concern amongst those who, as well on account of his expertness
in tourney and dance, as of his mild and amiable manners, had become
attached to him.  His attendants were unwilling to quit the place
without their master, although not a soul of them had been courageous
enough to follow him into the fearful recesses of the forest.  They
remained, therefore, at the hostelry, idly hoping, as men are wont to
do, and keeping the fate of their lost lord fresh in remembrance by
their lamentations.
Now when the violent storms and floods had been observed immediately
after his departure, the destruction of the handsome stranger became
all but certain; even Bertalda had openly discovered her sorrow, and
detested herself for having been the cause of his taking that fatal
excursion into the forest.  Her foster-parents, the duke and duchess,
had meanwhile come to take her away; but Bertalda persuaded them to
remain with her until some certain news of Huldbrand should be
obtained, whether he were living or dead.  She endeavoured also to
prevail upon several young knights, who were assiduous in courting
her favour, to go in quest of the noble adventurer in the forest.
But she refused to pledge her hand as the reward of the enterprise,
because she still cherished, it might be, a hope of its being claimed
by the returning knight; and no one would consent, for a glove, a
riband, or even a kiss, to expose his life to bring back so very
dangerous a rival.
When Huldbrand now made his sudden and unexpected appearance, his
attendants, the inhabitants of the city, and almost every one
rejoiced.  This was not the case with Bertalda; for although it might
be quite a welcome event to others that he brought with him a wife of
such exquisite loveliness, and Father Heilmann as a witness of their
marriage, Bertalda could not but view the affair with grief and
vexation.  She had, in truth, become attached to the young knight
with her whole soul; and her mourning for his absence, or supposed
death, had shown this more than she could now have wished.
But notwithstanding all this, she conducted herself like a wise
maiden in circumstances of such delicacy, and lived on the most
friendly terms with Undine, whom the whole city looked upon as a
princess that Huldbrand had rescued in the forest from some evil
enchantment.  Whenever any one questioned either herself or her
husband relative to surmises of this nature, they had wisdom enough
to remain silent, or wit enough to evade the inquiries.  The lips of
Father Heilmann had been sealed in regard to idle gossip of every
kind; and besides, on Huldbrand's arrival, he had immediately
returned to his cloister: so that people were obliged to rest
contented with their own wild conjectures; and even Bertalda herself
ascertained nothing more of the truth than others.
For the rest, Undine daily felt more love for the fair maiden.  "We
must have been before acquainted with each other," she often used to
say to her, "or else there must be some mysterious connection between
us, for it is incredible that any one so perfectly without cause--
I mean, without some deep and secret cause--should be so fondly
attached to another as I have been to you from the first moment of
our meeting."
And even Bertalda could not deny that she felt a confiding impulse,
an attraction of tenderness toward Undine, much as she deemed this
fortunate rival the cause of her bitterest disappointment.  Under the
influence of this mutual regard, they found means to persuade, the
one her foster-parents, and the other her husband, to defer the day
of separation to a period more and more remote; nay, more, they had
already begun to talk of a plan for Bertalda's accompanying Undine to
Castle Ringstetten, near one of the sources of the Danube.
Once on a fine evening they happened to be talking over their scheme
just as they passed the high trees that bordered the public walk.
The young married pair, though it was somewhat late, had called upon
Bertalda to invite her to share their enjoyment; and all three
proceeded familiarly up and down beneath the dark blue heaven, not
seldom interrupted in their converse by the admiration which they
could not but bestow upon the magnificent fountain in the middle of
the square, and upon the wonderful rush and shooting upward of its
waters.  All was sweet and soothing to their minds.  Among the
shadows of the trees stole in glimmerings of light from the adjacent
houses (sic).  A low murmur as of children at play, and of other
persons who were enjoying their walk, floated around them--they were
so alone, and yet sharing so much of social happiness in the bright
and stirring world, that whatever had appeared rough by day now
became smooth of its own accord.  All the three friends could no
longer see the slightest cause for hesitation in regard to Bertalda's
taking the journey.
At that instant, while they were just fixing the day of their
departure, a tall man approached them from the middle of the square,
bowed respectfully to the company, and spoke something in the young
bride's ear.  Though displeased with the interruption and its cause,
she walked aside a few steps with the stranger; and both began to
whisper, as it seemed, in a foreign tongue.  Huldbrand thought he
recognized the strange man of the forest, and he gazed upon him so
fixedly, that he neither heard nor answered the astonished inquiries
of Bertalda.  All at once Undine clapped her hands with delight, and
turned back from the stranger, laughing: he, frequently shaking his
head, retired with a hasty step and discontented air, and descended
into the fountain.  Huldbrand now felt perfectly certain that his
conjecture was correct.  But Bertalda asked:
"What, then, dear Undine, did the master of the fountain wish to say
to you?"
Undine laughed within herself, and made answer: "The day after to-
morrow, my dear child, when the anniversary of your name-day returns,
you shall be informed."  And this was all she could be prevailed upon
to disclose.  She merely asked Bertalda to dinner on the appointed
day, and requested her to invite her foster-parents; and soon
afterwards they separated.
"Kuhleborn?" said Huldbrand to his lovely wife, with an inward
shudder when they had taken leave of Bertalda, and were now going
home through the darkening streets.
"Yes, it was he," answered Undine; "and he would have wearied me with
his foolish warnings.  But, in the midst, quite contrary to his
intentions, he delighted me with a most welcome piece of news.  If
you, my dear lord and husband, wish me to acquaint you with it now,
you need only command me, and I will freely and from my heart tell
you all without reserve.  But would you confer upon your Undine a
very, very great pleasure, wait till the day after to-morrow, and
then you too shall have your share of the surprise."
The knight was quite willing to gratify his wife in what she had
asked so sweetly.  And even as she was falling asleep, she murmured
to herself, with a smile: "How she will rejoice and be astonished at
what her master of the fountain has told me!--dear, dear Bertalda!"

--

我向前走,但我一看到花
脚步就慢下来了------

※ 来源:·哈工大紫丁香 bbs.hit.edu.cn·[FROM: 202.118.228.100]
[百宝箱] [返回首页] [上级目录] [根目录] [返回顶部] [刷新] [返回]
Powered by KBS BBS 2.0 (http://dev.kcn.cn)
页面执行时间:209.301毫秒